Sacsegem... la participació social de l'infant (1a part)

Per fer referència a la participació de la infància en el marc social primer hauríem de definir la participació en el sentit ampli de la paraula; i és que no és més ni menys per un col·lectiu adult que pels més petits i petites, o sí? La Gran Enciclopèdia Catalana defineix el verb participar com tenir o prendre part en una cosa.

El coneixement dels temes “d’adults” com la mort o el divorci sovint no se’n parla als infants de forma clara i evident però sí que formen part de la mateixa realitat que s’intenta obviar. Per tant, trobem una situació contraproduent que s’estén a la societat normalitzant aquests barems que decideixen què han de saber o quina part han de saber de fets que els hi toquen directament i dels quals són conscients (i molt!). Tenir temes tabús a l’hora de parlar amb els infants només fa que provocar-los confusió respecte realitats que inevitablement coneixen però que no poden acabar de situar sense la orientació d’una figura adulta propera, que els proporcioni confiança. Plantegem-nos, a més, quina serà la reacció del nen/a quan sospita que hi ha temes que no es poden parlar. Se li transmet inseguretat, desconfiança, por… i així és com, segurament, actuarà davant d’una situació similar, seguint el model que se li ha mostrat. 

I vosaltres, penseu que un infant, pel fet de ser-ho, ha de viure en una realitat diferent a la de l’adult/a? Molts/es estarem d’acord en què la innocència i la imaginació d’un infant són qualitats fantàstiques i que cal preservar-les el màxim de temps possible, però fins a quin punt han de justificar la desinformació respecte la realitat que els envolta?

Així doncs, hauríem de plantejar-nos si estem fent partícips als nens i nenes quan utilitzem expressions com “no s’adonen del què passa”, “no hi entenen” o “són coses de grans”. És quan confiem amb ells/es i els atorguem responsabilitat que apareix el diàleg, eina bàsica en la participació. Per què tan sovint volem que ens expliquin els seus problemes i, en canvi, no els parlem mai d’allò que ens preocupa a nosaltres? I si, sincerant-nos amb ells/es primer i escoltant-los després, alimentéssim la seva capacitat crítica? D’aquesta manera, no tan sols cal replantejar-se fins a quin punt són capaços d’entendre situacions que els adults considerem complicades, sinó també és essencial la comunicació del dia a dia, en la interacció amb la societat. “Vinga, deixa de jugar i afanya’t! No veus que arribem tard al metge?”. A vegades, organitzem la nostra vida en funció dels nostres horaris i necessitats, sense tenir en compte que el/la nen/a també es pot haver organitzat la tarda de determinada manera, i ara li estem trencat la temporització que ell/a s’havia fet: “Després de l’escola, quan arribi a casa, primer berenaré, després descansaré i jugaré amb l’ordinador i després faré els deures, que avui no en tinc gaires i em puc permetre jugar una estona”. És normal que així es generi frustració i malestar. Sovint pensem que hem d’organitzar la vida dels més petits, però cal tenir en compte no tractar-los com a objectes que puguem endur-nos d’un lloc a l’altre, sinó com a persones pensants que també tenen alguna cosa a dir sobre com volen distribuir les seves tasques de la vida. 

Recordeu algun moment de la vostra infància on vau tenir la sensació de ser prou madurs/es per opinar, però no se us va tenir en compte el vostre punt de vista?