Sacsegem... la participació social de l'infant (2a part)

La Convenció sobre els Drets del Nen reconeix la participació com un dret dels infants, i actualment sembla que molta gent i institucions estan d’acord en què els nens i nenes han de tenir els seus drets i deures. Però aquesta afirmació deriva en la voluntat de construir espais de participació infantil? Creieu que es potencien a nivell de ciutadania? Hi ha Ajuntaments que formen Consells d’Infants, però a en ocasions només es fan per complir o per aparentar sense tenir una continuïtat real. Coneixeu experiències d’aquest tipus? Què en penseu?

Potser caldria ampliar la participació dels nens i nenes en la vida pública, en les escoles, els centres de lleure, les associacions i -per què no?- als Ajuntaments. Qui millor que ells/es per opinar, per exemple, sobre la reforma del parc infantil? I no només fer-se escoltar sobre temes específicament d’infants, sinó de la societat en general, ja que ells també formen part del seu present i esdevindran el seu futur.

Us volem fer esment d’un cas que exemplifica aquesta mateixa situació.  El poble del Figaró (Vallès Oriental) és governat per una assemblea de veïns/es que no pertany a cap partit polític . Fa deu anys que des de l’ajuntament practiquen una democràcia participativa, amb una voluntat real d’implicar la resta del poble, i també els més petits, és clar. Ells/es decideixen en què invertir una part dels pressupostos municipals.  Consulteu l’enllaç a la Bibliografia per accedir-hi. 

 Però què va ser primer l’ou o la gallina? Si retrocedim un moment, potser podríem arribar a pensar que el primer pas per fer veure a la societat la capacitat de participació dels nens i nenes s’hauria de potenciar des de l’escola. En alguns centres educatius s’està donant un canvi en l’enfocament de l’ensenyament i s’està trencant amb la visió tradicional de transmissió de coneixements i conceptes descontextualitzats, per tal de donar pas a la fonamentació de l’adquisició d’aquests per mitjà de l’experiència, la posada en pràctica de les competències de cada alumne i la interrelació dels coneixements amb la vida diària. Però encara costa fer el pas definitiu, que és donar veu als/les alumnes, com a nens/es i participants amb capacitat d’opinió sobre la seva pròpia educació.   

L’escola és l’entorn més proper dels infants, i com a tal, potser els hauríem de començar a donar-los confiança i responsabilitats entorn com volen aprendre o com volen ser avaluats… o almenys ser capaços d’escoltar el que ens tenen a dir.  Aquesta confiança aniria lligada d’un compromís que els nens/es haurien de complir. Com podem estar segurs/es que si els donem aquesta responsabilitat la seva resposta serà positiva? No podem. Però segur que si els estigmatitzem amb judicis com “són massa petits/es” o “no és cosa seva” mai podrem saber com reaccionarien davant d’una persona adulta que està confiant en el seu criteri i valora la seva opinió. 

És interessant fixar-se en casos reals en els que ja s’està començant a tenir en compte la capacitat de presa de decisió o opinió dels infants. El CEIP Eiximenis de Girona proposa un programa pedagògic en participació democràtica que dóna la possibilitat de participar als alumnes en el seu propi procés d’aprenentatge. Consulteu l’enllaç a la Bibliografia per accedir-hi.

Així doncs, no estaria de més parar a pensar en les accions que realitzem dia a dia amb els nens i nenes. En ocasions, no es potencia la consulta i/o negociació a l’hora d’afrontar les diferents situacions de la vida quotidiana donada la tendència a sobre-protegir a l’infant. Aquesta postura pot comportar una actuació per a l’infant en comptes d’actuar amb l’infant originant certa invisibilitat d’aquest. Els agents responsables de promocionar la participació social conjuntament amb l’infant, doncs, som tots i totes, és a dir,  la societat en sí mateixa.